-Sempre igual! M'he de llevar a les set per recollir fulles i troncs!
Jo sóc una nena d'onze anys i visc a una illa deserta amb la meva mare i el meu germà, en Jordi. Fa tres mesos que hi vaig arribar. Anava en un creuer fins a Austràlia però ens van atacar pirates i la meva família i jo vam naufragar en aquesta illa. Com que som al segle XXI ens pensàvem que no hi habia pirates... Ens pensem que és deserta però no podem assagurar que hi hagi alguna tribu, perquè sempre estem a prop de la costa. Sempre protesto quan m'haig de llavar a les set del matí els dies de cada dia, que normalment em llavava a dos quarts de nou. Els dissabtes i els diumenges em puc llevar a les nou, que normalment em llevava a les onze. I jo no em vull llevar tant d'hora, i nomes som dilluns!!!!! Per la meva mare els dies de cada dia és genial, perque es llevava a les sis. Per cert, em dic Laia. Vivim en una casa de fusta que ens vam construir. També visc amb el meu gos, en Fredi i la meva gata, la Fu.
-Avui anirem a explorar l'illa -ha dit la meva mare ,que es diu Anna. Ens hem endinsat a la jungla. Al cap d'unes quantes hores de cop en Jordi a cridat:
-Mireu! Un riu! Anem a veure aigua!
I a veure aigua s'ha dit. Però de cop:
-Laia, Jordi veniu que hi ha un cocodril!!
-I també una serp de cascabell!!!!!!
-I per rematar-ho un tigra!!!!!!
-Ens habien de sortir tots alhora!!!! Jordi, fes alguna cosa, que ets l'home!!!!!
PAM,PAM,PAM!!!!!!!!!!
-Mare, Laia tinc poders!!! He matat els animals amb la mirada!!!!!!
-No siguis burru!!!!!
De cop i volta va apareixer un home i una dona seguits de una noia de mes o menys de l'edat d'en Jordi.
-Hola, jo hem dic Miquel, ella es la meva dona i es diu maria i ella es la Mònica.
-Hola.
-Hola.
En Jordi s'ha enamorat de la Mònica, se l'hi nota a la cara.
Jo em dic Anna, ell Jordi i ella Laia.
-Hola.
-Hola.
Bla, bla, bla i bla. Ja comensen a xerrar. Resulta que son catalans, de Girona que anaven amb el mateix creuer que nosaltres i van anar a petar a la mateixa illa. Quina casualitat. A, hi diuen que han construït un rai prou gran perquè hi cabessim nosaltres també i poder tornar a Catalunya.
Per fi tornem a Catalunya.
Aquest es un conte que vaig escriure l'any passat però l'he petocat molt. Deixeume algun comentari, plis!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Dona, no sé, no sé... Això de tornar amb un rai a Catalunya... Molt llarg el viatge, no? A més... com us ho feu? Remant? O potser el rai aquest té ales com un avió?
No sé, no sé... Ja sé que hem de posar-hi imaginació però quan una cosa no es pot... doncs no es pot, i ja està.
A més, per què vols tornar, si a casa t'hauràs de llevar més d'hora? Que no hi estaves bé allà, a la selva?
No sé, no sé...
Espero la pròpera història amb candeletes. A veure si no ens fas esperar tant com aquesta.
lluis, tas equivocat a la selva em llevava mes d'hora.
lluis tu sempre tant tecnic, te agrada posari pega a tot eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee
tu trankilitzet i pensa k nomes es un conte home, k tampok sortira per la tele
Publica un comentari a l'entrada